A l’última classe del trimestre un professor de filosofia de segon de batxillerat posa un exercici a un grup d’alumnes. Hauran de debatre sobre un dilema clàssic, el de les cinc persones lligades a una via de tren que són a punt de morir atropellades. ¿És ètic desviar el tren per salvar-les encara que amb aquesta acció mori una sisena persona? ¿O és més ètic no intervenir i deixar que el tren atropelli les cinc primeres? Mentre els alumnes debaten sobre aquest dilema (alguns amb més entusiasme que altres), flota en l’ambient un fet ocorregut pocs dies abans, quan una companya de classe, l’Olga, va ser sorpresa robant els diners del viatge de fi de curs. A mesura que avancen en l’exercici, s’entremesclen els pensaments i les reflexions amb els dubtes. ¿Va ser realment l’Olga qui va robar els diners? I si no va ser ella, ¿quin dels altres onze companys és l’autor del robatori? Com si es tractés d’una obra d’Agatha Christie, on un grup de sospitosos van sent discriminats fins a descobrir-se el veritable culpable, “El dilema” és també una història sobre un assetjament escolar i, al capdavall, ens planteja encara un altre dilema, aquest molt més pròxim, sobre la responsabilitat i les conseqüències que es deriven de veure i no fer res. També de vegades nosaltres mateixos, en el nostre dia a dia, mirem cap a un altre costat i no som conscients que, només que trenquéssim la inèrcia, el món començaria a canviar.